EL LIQUEN

Hi ha coses de la natura que em tenen el cor robat; i no són aquells cims nevats, ni la verdor intensa de les valls, ni els rius que platejats serpentegen entre les roques. El que m’enamora és més modest i que amb la seva timidesa s’amaga de vegades en llocs recòndits i llunyans. És aquell petit liquen que arraulit sojorna en roques o branques. Ningú el conrea, no perfuma l’ambient, no s’enlaira cap al cel, sinó que s’arrapa a les roques i troncs per resistir el fred més intens o les calors més abrusadores. M’agrada contemplar aquests éssers vius formats per l’associació d’un fong i una alga que viuen es simbiosi. 

Em pregunto sovint d’on vingué el primer fong i com es trobà amb la seva companya, l’alga. Com pot viure tan de temps sota la neu i el gel o dies i més dies suportant la cremor del sol. El coratge que té, crec que, és el que li dóna aquestes tonalitats de colors que van dels grocs i els verds fins els ataronjats i rogencs.

L’altre dia mentre dinava amb els néts, la néta gran em va preguntar: - Avi, tu va ser petit com nosaltres?- I es clar li vaig respondre,  tots hem sigut petits. Aleshores van voler saber, que m’agradava fer quan era com ells. I els vaig explicar que jo vivia en un primer pis d’un carrer molt estret del barri del Raval i que des del balcó només es veia un cel molt petit.

Quan em deixaven pujava al terrat i m’agradava veure volar els estels amb les seves llargues cues. Un veí del quart tenia al terrat un gran colomar ple de coloms blancs que totes les tardes deixava lliures; jo els contemplava embadalit com volaven fent dibuixos en el cel.

Quan era alguna festa gran l’oncle Joan comprava un globus gran de paper que si aconseguia inflar-lo sense que es cremés s’enlairava cel enllà per damunt dels terrats.

ELS MEUS CACTUS

Fent quilòmetres recorrent pistes i pavellons esportius, els milers d’hores a les banquetes és molt lluny de mi com sino ho hagués viscut. Avui però acompanyant el nét a fer esport, el xerrics de les sabatilles al córrer pel parquet m’ho ha recordat. En aquest moment però el que m’amoïna és com deuen estar els meus cactus de Taradell.

Portem una setmana amb unes temperatures molt baixes i les gebrades poden haver malmès els més delicats. A veure si aquest cap de setmana els puc protegir posant-los a l’hivernacle fins que torni la primavera.

LA DANSA MÉS BELLA . . .

La nit anava endavant amb el carro d’estrelles i a plaça feien sardanes. Només sentir el refileig del flabiol em vaig afegir a una rotllana. De primer mentre ballava em vingué a la memòria l’avi Anselm que tant s’emocionava quan sentia la tenora. Després el que portava el compte de la rotllana cridà: “segon aire” i vaig pensar amb els meus genolls. Més endavant cridà: “primer amunt”. Aleshores els genolls van començar a queixar-se, tot i que el meu salt no era gaire intens, procurava no trencar l’harmonia de la rotllana. Em vaig sentir molt alleujat quan el que comptava va dir: “tres i fora”.

He tingut la gosadia de manllevar els versos de Josep Carner que ens parlen de Siurana per fer-ne dues tankes i tres haikus.

Aspra i ardida,

allí dalt és Siurana,

ben arrapada,

a la salvatge altura

i d’espais coronada.

D’abims cenyida

i negra de vellura,

tota daurada.

Dintre la vila,

sota la volta dura,

tot és silenci.

I vora el cingle

una exquisida prada

i l’esglesieta.

I prega i jura,

i ens amenaça a estones

l’aspra Siurana

desfeta en ses grans roques

per carregar les fones.

                          Quaranta tres quilòmetres

Érem asseguts en un banc de pedra en un racó perdut de la serra de Collcerola per fer un bon esmorzar i tenir una agradable conversa; jo vaig explicar que aquesta tardor volia participar en la caminada “Rupit-Taradell” de quaranta tres quilòmetres, en sentir-ho, en Josep Miquel, va saltar de seguida amb un –tu estàs “guillat”, com vols fer tants quilòmetres? Però jo he insistit, abans que no hi sigui a temps ho vull intentar. Sóc conscient que potser no l’acabaré però sé que puc comptar amb el cotxe escombra  que em portarà a destí.