EL LIQUEN

Hi ha coses de la natura que em tenen el cor robat; i no són aquells cims nevats, ni la verdor intensa de les valls, ni els rius que platejats serpentegen entre les roques. El que m’enamora és més modest i que amb la seva timidesa s’amaga de vegades en llocs recòndits i llunyans. És aquell petit liquen que arraulit sojorna en roques o branques. Ningú el conrea, no perfuma l’ambient, no s’enlaira cap al cel, sinó que s’arrapa a les roques i troncs per resistir el fred més intens o les calors més abrusadores. M’agrada contemplar aquests éssers vius formats per l’associació d’un fong i una alga que viuen es simbiosi. 

Em pregunto sovint d’on vingué el primer fong i com es trobà amb la seva companya, l’alga. Com pot viure tan de temps sota la neu i el gel o dies i més dies suportant la cremor del sol. El coratge que té, crec que, és el que li dóna aquestes tonalitats de colors que van dels grocs i els verds fins els ataronjats i rogencs.