Barcelona  23 de Maig 2018

Estimada Susanna

Felicitats pel teu aniversari. Espero i desitjo que estiguis bé. T’envio aquest llibre que suposo t’agradarà. Tu portes temps, per raons de feina, lluny dels amics i la família com per altres motius estan els protagonistes d’aquest llibre. És un llibre ple de poesia amb unes cartes que destil·len sensibilitat, intimisme i sobretot amor. És la correspondència entre dues persones que viuen aïllades en un sanatori per una malaltia de la que no saben si se’n sortiran. Però que no perden mai l’esperança. Jo he gaudit molt llegint-lo i espero i desitjo que tu també ho facis.

                         El teu amic

  P.D.

Com estan les teves plantes?  Segur que molt bé amb la cura que en tens.

Aquí tens una mostra de les flors fetes al Kew Garden de London.

BULBS DE PRIMAVERA

Estimat Ferran, tu potser ja no ho recordes però jo t’ho vull agrair de tot cor. Com que saps que m’agraden molt les flors, fa uns tres anys, em vas portar de Londres una bossa plena de bulbs. Jo no sabia quan els havia de plantar i quan ja finava l’hivern els vaig tirar en dues torratxes grans i els vaig cobrir de terra.

Des d’aleshores cada primavera surten com per art de màgia: narcisos, tulipes, muscaris ...que omplen de color i perfum el pati de casa. Quan les miro recordo les passejades que havíem fet junts pel mercat de flors de Columbia Road de Londres.

Fullejant un llibre de poemes en vaig trobar un que em va agradar molt, el vaig fer meu i el vaig copiar. Li he dit moltes vegades a la lluna tot passant llargues estones contemplant-la, ben plena, fent el seu camí pel firmament, mudada i ufanosa, acompanyada d’infinitat d’estels. Jo sempre la miro i ella em fa l’ullet i aleshores m’adono que els problemes i els neguits de cada dia es van empetitint.

CANÇÓ DE LA LLUNA GUARNIDA

La lluna, la lluna,

la lluna amb un cove,

mireu-la tot d'una

com sembla més nova.

La lluna, la pruna

pel cel relliscant,

mireu-la tot d'una

com sembla més gran.

S'ha posat corbata

i guantets de pell

i d'un tros de mata

s'ha fet un joiell.

La lluna escarlata,

la lluna i l'ocell.

La lluna, l'engruna

de pa dins la nit,

mireu-la tot d'una

com se'ns ha adormit.

Jordi Bilbeny

Bassiol d’aigua

que reflecteix tranquil·la

cap al capvespre,

núvols, cignes, saules,

l’ombra de tes paraules.

Mercè

Aquesta tarda l’he passat parlant i recordant anècdotes amb una antiga companya de feina, la Mercè. Ha estat una estona molt agradable. Sempre ens ho havíem passat bé a la feina i ara feia força temps que no ens veiem.

Quan tornava a casa he sentit a la veïna del davant que tocava el piano com moltes tardes. Ja un cop a casa i després de sentir aquell tocs de piano he pensat com podria explicar com és a través de la música la meva amiga Mercè.

Crec que la definiria bé el domini tècnic del piano d’en Granados,

sensibilitat poètica de les simfonies del mestre Albèniz i la delicadesa intimista d’en Frederic Mompou.

POSTA AL 

CAP D'ARTRUTX

He mirat llargament la postal de la posta de sol al Cap d’Artrutx (Menorca) que m’has enviat. M’ha vingut a la memòria aquell fantàstic capvespre que hi vàrem viure plegats, el setembre de fa dos anys.

Recordes: vàrem haver d’esperar una bona estona mestre ens preníem un refresc asseguts davant un bloc de pedra que ens feia  de taula. Com a la postal també hi havia uns núvols prims i allargassats que encara donaven més color a la posta. És el millor moment per contemplar-la, perquè que de pressa es fon el sol quan toca la línia que es dibuixa entre la mar i el cel. 


Vàrem fer un sopar lleuger i romàntic amb aquella llum apagada del capvespre i el que feien els fanalets de les taules. No vàrem acabar el bonic dia sense fer una passejada vora l’aigua a la llum de celístia.

La primera era llum. Com els fars que centellegen orientant i alertant dels perills; soferta, acollidora i lluitadora i sobretot entregada als seus.

La segona és terra. Com l’heura que omple tanques i parets, com el pit-roig que corre alegre i confiat pel sotabosc; amigable i molt sensible.

La tercera és aigua. Com el mar amb tot el que s’hi mou; analítica, curiosa i amb gran habilitat a les seves mans.

La quarta és aire. Com el vol de la imaginació del constructor de relats; moguda, àgil i lleugera.

Davant la plana

al fons l’espessa boira,

horitzons amples.

En ple silenci

un capaltard d’octubre

pel bosc camino.

RECULL DE HAIKUS I TANKES

Tornaré sempre

per contemplar les ones

d’aquesta platja.

Sol, solet, vine

que el núvol és tot negre

quan tinc temença.

Lluny del teu rostre

tot són records i somnis

fins que et retrobo.

Aquells ulls tristos,

amb una gran bellesa,

fixes amb miren.

A l’hora baixa

gavines t’acompanyen

mentre camines.

A la terrassa

els gorrions s’estimen,

i alegres canten,

mentre estenen les monges

un munt de roba blanca.

Un frare balla
ben arran la teulada

mentre que espera

el vol cap el cel prendre,

el plomall blanc i negra.

Unes roselles

com papallones roges

enmig de l’ordi,

el juny les ha besades
i se les ha endut l’aire.

Era una tarda

de molt vent i de pluja,

com de plom, grisa,

pels llumets animada

dels cotxes que passaven.

Junts ens miràvem

les postes carminades

i com la lluna

més tard apareixia

com una bella perla.

L’inspiració

La natura ha estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com aquells diferents tons de verd dels boscos  a la primavera, o com els seus colors més torrats a l’estiu, o com els grocs, ocres i rogencs de la tardor, o com els blancs i grisos amagats darrere la boira dels paisatges gebrats de l’hivern. També m’inspira la musicalitat del cant dels ocells que trenca el silenci caminant sol per la natura, o el so del vent que remou les fulles dels arbres, o l’olor de terra humida després d’un bon xàfec.

Ara bé també sóc capaç d’inspirar-me assegut en una taula en un racó d’una tasca en mig del bullici, la música i la xerrameca de la gent que m’envolta.

Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l’edat en què ja hem après a mirar-nos totes les coses amb una certa distància valorant més sobretot les coses petites i senzilles; des de les petites manetes d’un infant a les mans farcides d’arrugues d’un avi molt vellet.

A adonar-nos de tantes coses i sensacions que sempre ens havien passat per alt. Hem après que cal pensar dues vegades el que volem fer o dir i saber callar quan cal i sobretot el valor d’una bona salut, tenir bons amics i una família gaudint del dia a dia com si aquest fos el darrer.

Quan cau la tarda

sobtadament la terra

es fa més tendre

veient meravellada

el sol com pinta els marges.

La ferrugina

Sóc una petita flor que li agrada viure a les altes muntanyes. Passo la major part de l’any amagada dins les tortuoses branques d’un arbust. Quan tot està ben nevat jugo amb les meves companyes corrent per dins les branques que ens protegeixen dels durs freds de l’hivern.

En arribar la primavera anem sortint molt lentament del cau amb noves forces per omplir d’olors i colors aquella feréstega natura. En el pic de l’estiu fem que les muntanyes es tornin roges amb la nostra florida.

Escrit de la Paca Navarro de la classe dels dijous

Mercè Rodoreda

CARTES AMB ESTRATÈGIA LITERÀRIA

  

La Dolors ha escollit uns texts que m' han ajudat a reflexionar.

  ...Esperits celestials, flors i plantes silvestres, estels, mots nimis ( borralló, borrisol, borrall...) però el que més m'ha impactat és l' herbeta humil que ens descriu Víctor Català. Tots els texts reflexen i traspuen senzillesa.

SENZILLESA, virtut que he de conrear, ha  passat el temps de voler arribar lluny, de sobresortir amb les coses que faig.

Ara, és moment de serenor, de contemplar, d'aprendre pel goig de fer-ho

sense lluitar per una nota, d' estimar sense esperar, d'acceptar i encoratjar els valors aliens...

Col.legues i amics, hem sobreviscut com l'herbeta. Siguem feliços!

És SENZILL.

Paca Navarro

          

                LA JOSE ESTREMERA  ÉS L'AUTORA D'AQUESTA BONICA TANKA

Cases de poble

amb teules de pissarra

negres, molt negres.

Els àngels sobrevolen 

i ara són totes blanques.

EL LIQUEN

Hi ha coses de la natura que em tenen el cor robat; i no són aquells cims nevats, ni la verdor intensa de les valls, ni els rius que platejats serpentegen entre les roques. El que m’enamora és més modest i que amb la seva timidesa s’amaga de vegades en llocs recòndits i llunyans. És aquell petit liquen que arraulit sojorna en roques o branques. Ningú el conrea, no perfuma l’ambient, no s’enlaira cap al cel, sinó que s’arrapa a les roques i troncs per resistir el fred més intens o les calors més abrusadores. M’agrada contemplar aquests éssers vius formats per l’associació d’un fong i una alga que viuen es simbiosi. 

Em pregunto sovint d’on vingué el primer fong i com es trobà amb la seva companya, l’alga. Com pot viure tan de temps sota la neu i el gel o dies i més dies suportant la cremor del sol. El coratge que té, crec que, és el que li dóna aquestes tonalitats de colors que van dels grocs i els verds fins els ataronjats i rogencs.

L’altre dia mentre dinava amb els néts, la néta gran em va preguntar: - Avi, tu va ser petit com nosaltres?- I es clar li vaig respondre,  tots hem sigut petits. Aleshores van voler saber, que m’agradava fer quan era com ells. I els vaig explicar que jo vivia en un primer pis d’un carrer molt estret del barri del Raval i que des del balcó només es veia un cel molt petit.

Quan em deixaven pujava al terrat i m’agradava veure volar els estels amb les seves llargues cues. Un veí del quart tenia al terrat un gran colomar ple de coloms blancs que totes les tardes deixava lliures; jo els contemplava embadalit com volaven fent dibuixos en el cel.

Quan era alguna festa gran l’oncle Joan comprava un globus gran de paper que si aconseguia inflar-lo sense que es cremés s’enlairava cel enllà per damunt dels terrats.

ELS MEUS CACTUS

Fent quilòmetres recorrent pistes i pavellons esportius, els milers d’hores a les banquetes és molt lluny de mi com sino ho hagués viscut. Avui però acompanyant el nét a fer esport, el xerrics de les sabatilles al córrer pel parquet m’ho ha recordat. En aquest moment però el que m’amoïna és com deuen estar els meus cactus de Taradell.

Portem una setmana amb unes temperatures molt baixes i les gebrades poden haver malmès els més delicats. A veure si aquest cap de setmana els puc protegir posant-los a l’hivernacle fins que torni la primavera.