BULBS DE PRIMAVERA

Estimat Ferran, tu potser ja no ho recordes però jo t’ho vull agrair de tot cor. Com que saps que m’agraden molt les flors, fa uns tres anys, em vas portar de Londres una bossa plena de bulbs. Jo no sabia quan els havia de plantar i quan ja finava l’hivern els vaig tirar en dues torratxes grans i els vaig cobrir de terra.

Des d’aleshores cada primavera surten com per art de màgia: narcisos, tulipes, muscaris ...que omplen de color i perfum el pati de casa. Quan les miro recordo les passejades que havíem fet junts pel mercat de flors de Columbia Road de Londres.

Fullejant un llibre de poemes en vaig trobar un que em va agradar molt, el vaig fer meu i el vaig copiar. Li he dit moltes vegades a la lluna tot passant llargues estones contemplant-la, ben plena, fent el seu camí pel firmament, mudada i ufanosa, acompanyada d’infinitat d’estels. Jo sempre la miro i ella em fa l’ullet i aleshores m’adono que els problemes i els neguits de cada dia es van empetitint.

CANÇÓ DE LA LLUNA GUARNIDA

La lluna, la lluna,

la lluna amb un cove,

mireu-la tot d'una

com sembla més nova.

La lluna, la pruna

pel cel relliscant,

mireu-la tot d'una

com sembla més gran.

S'ha posat corbata

i guantets de pell

i d'un tros de mata

s'ha fet un joiell.

La lluna escarlata,

la lluna i l'ocell.

La lluna, l'engruna

de pa dins la nit,

mireu-la tot d'una

com se'ns ha adormit.

Jordi Bilbeny

Bassiol d’aigua

que reflecteix tranquil·la

cap al capvespre,

núvols, cignes, saules,

l’ombra de tes paraules.

Mercè

Aquesta tarda l’he passat parlant i recordant anècdotes amb una antiga companya de feina, la Mercè. Ha estat una estona molt agradable. Sempre ens ho havíem passat bé a la feina i ara feia força temps que no ens veiem.

Quan tornava a casa he sentit a la veïna del davant que tocava el piano com moltes tardes. Ja un cop a casa i després de sentir aquell tocs de piano he pensat com podria explicar com és a través de la música la meva amiga Mercè.

Crec que la definiria bé el domini tècnic del piano d’en Granados,

sensibilitat poètica de les simfonies del mestre Albèniz i la delicadesa intimista d’en Frederic Mompou.