L’inspiració

La natura ha estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com aquells diferents tons de verd dels boscos  a la primavera, o com els seus colors més torrats a l’estiu, o com els grocs, ocres i rogencs de la tardor, o com els blancs i grisos amagats darrere la boira dels paisatges gebrats de l’hivern. També m’inspira la musicalitat del cant dels ocells que trenca el silenci caminant sol per la natura, o el so del vent que remou les fulles dels arbres, o l’olor de terra humida després d’un bon xàfec.

Ara bé també sóc capaç d’inspirar-me assegut en una taula en un racó d’una tasca en mig del bullici, la música i la xerrameca de la gent que m’envolta.

Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l’edat en què ja hem après a mirar-nos totes les coses amb una certa distància valorant més sobretot les coses petites i senzilles; des de les petites manetes d’un infant a les mans farcides d’arrugues d’un avi molt vellet.

A adonar-nos de tantes coses i sensacions que sempre ens havien passat per alt. Hem après que cal pensar dues vegades el que volem fer o dir i saber callar quan cal i sobretot el valor d’una bona salut, tenir bons amics i una família gaudint del dia a dia com si aquest fos el darrer.

Quan cau la tarda

sobtadament la terra

es fa més tendre

veient meravellada

el sol com pinta els marges.